Este projecte naix de la necessitat de reivindicar el descans conscient i la reflexió col·lectiva davant les crisis actuals, generant diàleg, suport mutu i noves maneres de transformar el discurs social sobre el descans a través d’eines creatives. A partir d’un mapeig de malestars compartits, el grup detecta que el descans no està igualment garantit per a totes les persones.

D’ací sorgeix la idea de crear les “gandules”, una sèrie de fanzines (gandula és, curiosament, sinònim d’hamaca en valencià). Durant el laboratori s’escriu, s’imprimeix, es plega i es cus el primer número, titulat “El descans és discriminatori”. El fanzine s’obri amb l’article 24 de la Declaració dels Drets Humans, que reconeix el dret al descans, i continua visibilitzant alguns dels col·lectius més afectats per esta desigualtat, com la infància, les dones o les persones cuidadores, junt a un parell de refranys cadascun, que sintetitzen la reflexió.

La voluntat és donar continuïtat a la col·lecció de “gandules” i convertir este primer número en el punt de partida d’una campanya local de sensibilització, en col·laboració amb entitats d’igualtat, educatives, administratives i turístiques locals.

Este projecte proposa reconnectar amb l’entorn de Vilafranca a través del cos i els sentits, revaloritzant els recursos naturals locals i generant una experiència de calma en un paisatge privilegiat. La idea és crear un recorregut accessible a la natura amb punts d’ancoratge que conviden a parar, respirar i habitar el lloc amb més consciència.

En revisitar una ruta de dificultat baixa bastant accessible, el grup recorre el camí amb atenció plena i identifica diferents espais d’interés: un desnivell més pronunciat, sons concrets, paisatges que canvien segons l’estació, una zona amb especial presència de papallones, un tram de terra especialment tova… Estos punts es converteixen en possibles llocs per proposar exercicis senzills de respiració, benestar físic i atenció sensorial.

La continuïtat passa per senyalitzar la ruta de manera no invasiva i repetir l’experiència grupal una vegada per estació, mantenint-la oberta a qui vulga sumar-se i preservant el caràcter senzill i desconnectat (sense pantalles ni codis QR).

El que anava a ser inicialment una mena de grup de diàleg sobre les experiències individuals de dol des d’una vessant artística, lligant estes vivències a objectes i a l’expressió gràfica, es transforma per covertir-se en una reflexió més ampla sobre la pèrdua.

El grup replanteja les fases del dol i proposa afegir-ne una sisena: la del descans, que apareix després de l’acceptació i que té qualitats pròpies. Al mateix temps, s’amplia la mirada per entendre que el dol no és només una experiència individual lligada a la mort, sinó que també existeixen dols per comiats, canvis vitals o pèrdues compartides en comunitat, com el tancament de Marie Claire en el cas de Vilafranca.

La dimensió artística es recupera en esta metamorfosi i es concreta en la creació de tres grans lones reutilitzades i pintades, que recullen tot el que s’ha explorat i es mostren a l’ermita de Sant Roc com una instal·lació efímera.

Es planteja tornar a instal·lar-les en este mateix espai en una altra ocasió per obrir-lo de nou al veïnat i activar la imaginació col·lectiva sobre els possibles usos d’un lloc que ha estat tants anys en desús.

Projecte trasversal a tot el laboratori que recupera el costum d’estar a la fresca a les nits d’estiu com a espai de descans, vincle i convivència intergeneracional sense pantalles. Es reivindica este gest quotidià com un espai d’escolta, de cura i de connexió social, allò que històricament ha sigut el teixit i el pegament de les comunitats.

Durant el laboratori, esta pràctica es materialitza en sopars tranquils una vegada acabats els tallers de prototipats, on totes les persones participants conviuen i comparteixen els avanços dels projectes, avaluen el procés i, simplement, conversen i divaguen sobre el descans. Només ha calgut donar-se permís per fer-ho per recordar el valor d’un temps en què el dia ja ha acabat i no hi ha tasques pendents que impedisquen eixir una estona.

La continuïtat és tan senzilla com poderosa: quan arribe el bon temps i les nits siguen càlides, generar de nou estos espais i tornar a ocupar el carrer per descansar juntes.